Darrerament
se sent parlar sovint de la construcció social
dun nou tipus de ciutat. Unes ciutats i barris
on es configurin uns governs auténticament
democràtics, on sentengui ciutadania
com aquella prerrogativa que procedeix del poder de
la societat civil, i no de lEstat. Ciutats on
es gaudeixi duna democràcia radical,
que potenciï els ciutadans sense excloure cap
dells, i els consideri objectes de dret amb
capacitat per a exercir-lo -inclosa la infància,
ladolescència i la joventut-. Ciutats
on la ciutadania no sigui client, pacient, administrat,
sinó col·laboradora.
Cal construir una ciutat daquest tipus. I, des
de bon començament de la construcció
daquest món nou, és
imprescindible i inexcusable la incorporació
de la veu de la infància, ladolescència
i la joventut.
Ignorar
el 50% de la població dun país
o una ciutat
Organitzar-se
des dun únic paràmetre adult ha
estat un dels grans errors que han comès diferents
cultures, societats i polítiques des de lorigen
de la història. Això ha suposat per
aquestes societats privar-se del gran capital humà,
social, polític, educatiu i de coneixement
que suposen les idees, suggeriments, crítiques
i dubtes de la infància, adolescència
i joventut, que representen entre un 30 i un 50% de
la població de cada país, de cada ciutat.
La veu de les nenes i nens petits, dels i les adolescents
i dels i les joves sha de tenir present imprescindiblement
per tres raons fonamentals:
1. Si prescindim daquesta participació,
estem oblidant entre el 30 i el 50% de la ciutadania.
No hem de continuar sent testimonis daquest
oblit.
2. La infància, ladolescència
i la joventut aporten idees fresques, primerenques,
fruit de la seva espontaneïtat, de la seva capacitat
dimaginar i de crear. Nosaltres els i les adultes
tenim idees fruit de la nostra experiència,
de la nostra memòria. Les noves ciutats han
de sorgir de la complicitat entre ambdós tipus
didees.
3. Aquestes idees es perdran definitivament perquè
cap adult és capaç de tenir-les. Mestres
i educadors/es socials per exemple no tenen les idees
que sels acudeixen als joves, als nens i nenes.
|
No tenen la seva informació si ells i elles no
se lofereixen. Es greu adonar-se que si els nens
i les nenes, els i les adolescents i joves no hi són,
el dilema no és si ells i elles volen o no volen
ser-hi, ni si és necessari que hi siguin o si
tenen alguna cosa a dir o a fer. El problema és
que no es desitja la seva presència; el que no
hi siguin no provoca cap neguit, doncs ningú
detecta la seva absència, en desconèixer
els greus efectes que aquesta comporta.
La
Ciutat com a pedagogia
És necessària, doncs, una pedagogia base,
la pedagogia de la vida quotidiana, que
recolzi una intervenció educativa a partir fonamentalment
dels moments trivials de cada dia, ja que és
per ells per on passa -encara que no únicament-
la vida. De fet, és en la seva vida quotidiana
on lésser humà sobjectiva;
on pot apropiar-se de les seves capacitats fonamentals,
dels seus afectes, del seu model de comportament. La
pedagogia de la vida quotidiana evidència la
relació que existeix entre les funcions de leducació
i la vida, permet que cada individu escrigui la seva
història.
Participació
social dels nens i nenes i del joves
Fins el moment shan utilitzat dos enfocaments
per tractar la participació de nens i nenes
i dels i les joves. Un que parla del per a la
infància. Es tracta dun enfocament
paternalista, benèfic i alineant. I un altre
que parla de amb la infància. Aquest
és més positiu, però encara no
mobilitza darrel a aquesta infància.
Cal, doncs arribar a un tercer enfocament, que anomeno
des de/amb la infància, ladolescència
i els joves. És a dir, propostes davantprojectes
que siniciïn i es realitzin des de
les idees, criteris, suggeriments, desitjos necessitats,
dubtes, pors, certeses... de la infància, ladolescència
i la joventut. I amb el recolzament de
les idees, criteris... i experiència dadults
de presència lleugera, entre els
que han destar pròxims tècnics
i polítics.
Resum
dun article més ámpli de lautor.
Cèsar
Muñoz
cesarmunoz@inicia.es
Mestre i educador social
|