Nens palestins, un exemple concret

       Malauradament en aquests dies i, en especial des de l’11 de setembre, la població d’Israel i Palestina està patint un dels pitjors moments de guerra. Els nens tampoc se n’escapen de les més crues conseqüències. Receptors de l’odi que es viu al seu voltant i contra la seva comunitat, resulten víctimes de l’espiral de la violència, que els porta a lluitar voluntàriament contra la comunitat enemiga. Alguns d’ells, a primera línia de foc. Jan Grarup, fotoperiodista danès de l’Agència Rapho, va seguir entre l’escola i la guerra quatre nens de Ramallah -ara ciutat totalment ocupada per tropes israelianes, on mantenen aïllat Arafat. Durant el festival Visa pour la Image, a Perpinyà, vam parlar amb ell.

     Amb quina idea vas marxar a Israel i Palestina?
Volia veure si era capaç d’entendre el problema. Vaig anar a Israel durant el Ramadà, el desembre del 2000 i em vaig trobar amb nens “tiradors de pedres”. Em vaig apropar a ells. Alguns eren agressius, altres, no. A l’ambient hi havia una mena de paranoia. Ells tenien por.

     Com vas apropar-te a ells?
Em van deixar entra a la seva vida amb desconfiança. Regnava un ambient llunàtic i jo no entenia per què. Els nens, primer em van donar identitats falses. Després em van portar a primera línia de foc. No volien que penetrés a la intimitat de les seves famílies, entre d’altres motius, perquè les seves famílies no sabien que ells estaven lluitant!

    Jugaven a ser adults?
No ho sé, però eren més madurs del què els corresponia per edat. Estaven molt polititzats, encara que només tenien 8, 10 i 14 anys. Per exemple, Bada havia obtingut la seva visió del conflicte de la línia de foc, i no de la seva família. Era molt valent. Era petit i sord, i això li feia tenir certa dificultat per parlar. No era gaire acceptat per la resta de nens. Però quan lluitava contra l’exèrcit d’Israel tenia el sentiment que era important pel combat. Volia agradar als seus companys del front. Aquests, el llançaven contra els soldats israelians perquè els insultés i els fes sortir dels amagatalls. Les bales xiulaven al seu voltant, però ell no es movia perquè no les sentia...

La història de Ramzi és encara més dramàtica. Ell i els seus amics anaven a enfrontar-se a l’exèrcit que protegia una colònia de jueus. Ramzi va morir el 5 de desembre, després d’haver rebut una bala a l’ull. El seu pare tenia por i li havia prohibit anar al front. Ell havia promès no anar-hi, però portava una doble vida. A casa era molt dolç. Els seu pare explica que volia ser professor, per donar un futur als joves del seu país. No volia ser un màrtir, un “Chaïde”. Volia viure. Però pensava que aquest desitjat futur no exisiria si tampoc existia Palestina...

JAN GRARUP / RAPHO

“Ramallah, 2000”

Més de 100 nens-soldats han resultat morts en aquests enfrontaments i milers d’ells, ferits. La seva lluita està inspirada per l’odi, però també pel joc. Un joc massa perillós i injust per a qualsevol infant.

Nicolas Caudeville
Protagonistes, ja!