La Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l'Infant (1989), signada pel nostre país i 190 estats més, forma part del Dret Internacional jurídicament vinculant a l’Estat Espanyol i Catalunya. Tot i que molts de nosaltres coneixem bé la Convenció, volem fer menció especial d’alguns dels seus articles.
Al primer article, la Convenció declara “infant” “qualsevol ésser humà que tingui menys de 18 anys, llevat que les lleis fonamentals del país on es trobi reconeguin una altra edat per la majoria d’edat”. I si així ho fan les lleis del país, aquest haurà de respectar igualment l’esperit de la Convenció.
El segon article parla de discriminació: “Els Estats han de garantir els drets d’aquesta Convenció a tot infant, sense excepció; i hauran de prendre les mesures que calguin per protegir els infants de tota classe de discriminació”.
El tercer article declara que “Totes les mesures respecte un infant han d’estar basades en la seva consideració i el seu interès. Correspon a l’Estat assegurar una protecció i cura adequades quan els pares o altres persones no tinguin capacitat per a fer-ho”.
Recordem l’article sis: “Tot infant té el dret intrínsec a la vida, i és obligació de l’Estat de garantir la seva supervivència i el seu desenvolupament”.

A la llum de la Convenció
Durant els darrers anys, el nostre país ha experimentat un fenomen relativament nou -al menys pel que fa al lloc d’origen i d’arribada del subjecte. Els fluxos migratoris no van de l’Estat espanyol a Alemanya, Suïssa o França. El flux d’immigració parteix -com abans- de les zones més empobrides cap a les més riques.

Cedida pel Síndic de Greuges de Catalunya

Alguns menors magribins no acompanyats segueixen vivint en condicions deplorables. El Síndic ha demanat que l’Administració n’assumeixi la tutela sense dilacions

va assegurar que “arribaria a Espanya i prodia comprar un cotxe, que hi havia molt de treball i que es vivia molt bé”. El nen, que treballava a un bar, a una ciutat marroquina propera a Ceuta, va parlar amb els seus pares i van decidir deixar-lo ‘creuar l’estret’. “No he treballat des d’aleshores”, li explica el nen a Dusster, “dels papers no en sabia res. Estic penedit d’haver vingut, però no tornaré”. “Truco a casa un cop al mes -li explica a Dusster un altre petit- i [els pares] em diuen que ‘ja que aguanten ells allà, que aguanti jo aquí”.
El cert és que aquests nens arriben a les nostres ciutats sense família; es troben enmig d’una societat aliena, amb una escala de valors diferent a la seva; amb uns carrers xocants i desconcertants a molts nivells, aparentment ‘molt rics’, però que transcorren sense immutar-se davant la seva presència. Fan front a unes lleis que els declaren ‘infants’, però que tampoc els ofereix clarament cap alternativa per sobreviure més enllà de tornar-los al seu país. Una solució temporal, doncs les persones tenen dret a viure, i a cercar fer-ho en les millors condicions possibles. Cerca que ha portat el progrés a la gran família humana.