“Un
75% de nens oncològics es poden curar, sempre
que es tractin en un centre on puguin fer un tractament
d’alta tecnologia que ens doni les màximes
garanties de curació”. Són paraules
de la doctora Núria Pardo, pediatra i oncòloga
infantil, cap de la secció d’oncologia
pediàtrica de l’Hospital de Sant Pau.
Aquest és un dels pocs centres de Catalunya
on es fa oncologia infantil, juntament amb Sant
Joan de Déu, la Vall d’Hebron i el Parc
Taurí de Sabadell.
Actualment,
al Registre Nacional de Tumors Infantils entren
uns 200 nous casos anuals de càncer de menors
de 15 anys produïts a Catalunya. D’aquests,
un 30% són leucèmies i un 70% tumors
sòlids -majoritàriament tumors cerebrals,
linfomes i tumors de ronyó.
Núria
Pardo remarca l’important avanç en els
tractaments, tant en cirurgia com en quimioteràpia
i radioteràpia. I ho exemplifica: “a
la dècada dels 50-60, per curar els sarcomes
d’ossos, s’havia d’amputar la cama
i només es curaven un 20% de nens; actualment,
el tractament inclou la majoria de cops la conservació
de la cama i una curació del 80% de les criatures”.
En aquest avenç, destaca l’èxit
del tractament multidisciplinar, del treball conjunt
de cirurgià, oncòleg, quimioterapeuta
i radioterapeuta.
Si bé
produeixen efectes secundaris, alguns ja es poden
contrarestar amb medicacions, com els vòmits
tan característics, en altre temps, de la
quimioteràpia.
Ara bé,
la caiguda de cabell produïda tant per la quimioteràpia
com per la radioteràpia encara no es pot
controlar i, si “als nens petits no els crea
cap problema, sí als adolescents, sobretot
a les nenes, perquè estan en un moment en
què la seva imatge és molt important”,
comenta la doctora.
TINO SORIANO
|
|
Recomanacions
Així
com en adults es poden fer algunes campanyes de prevenció.
Núria Pardo explica que amb els nens no és
possible; ara bé, dóna algunes recomanacions,
perquè “hi ha coses que poden afavorir
el càncer”. I destaca:
- s’han de fer com a mínim dues visites
l’any al pediatra
- cal fer una alimentació variada
- seguir unes normes de funcionament adequades, “en
el sentit d’una certa disciplina de descans”,
matisa.
Tampoc es pot detectar de manera precoç perquè
“en els nens, donen molt poca simptomatologia,
i quan ho fan en general el tumor ja és molt
gran”.
La família
“Els nens
són com un tot terreny, tot ho aguanten i tot
ho accepten, tot ho assimilen amb molta facilitat.
La meva experiència com a oncòleg infantil
és que el nen sempre te'l guanyes, li expliques
les coses i les entén, les accepta, les supera,
les tolera i se n'oblida quan han passat. Els pares
creen més problemes en el sentit que pateixen
més; en el moment del diagnòstic, veuen
que se'ls ha trencat la vida, i sempre insisteixo
que dins de l'equip de tractament oncològic
hi ha d'haver psicoterapeutes, perquè moltes
vegades són més els pares que els nens,
que necessiten suport”.
L’escola
Quan a una criatura
se li diagnostica un tumor i ha de fer tractament,
“hem d’intentar que continuï la seva
etapa de formació” i per això la
majoria de centres hospitalaris amb equips d’oncologia
pediàtrica, disposen de mestres que mantenen
aquesta escolarització, sigui a l’habitació
del nen, sigui des de l’escola del centre si
la criatura pot deixar l’habitació. I
és que continuar la formació és
important “perquè el dia de demà
siguin adults formats” però també
“perquè el nen necessita tenir el temps
ocupat” si és més petit per no
avorrir-se, i si és adolescent “per no
pensar massa en la situació que passa i que
li pot crear problemes de depressions”.
L’altra cara
d’aquesta moneda són les escoles, on els
mestres “han de procurar que el nen sigui ben
rebut" i col·laborar amb els mestres i
metges del centre hospitalari perquè la criatura
"quan sorti de l'hospital es trobi ben acollida
i sigui capaç de continuar el seu ritme d'estudi
sense traumes".
Iolanda
Pàmies
Protagonistes, ja !
|
De
0 a 18?
Més
Articles