Un dels valors socials que semblen abanderar les nostres aspiracions col·lectives actuals al món occidental és la qualitat de vida. Malgrat que la relació entre qualitat de vida i drets humans (i drets dels infants) és un tema que no trobem gaire sovint tractat amb deteniment, i que és ben clar que la qualitat de vida és entesa de moltes maneres diferents, possiblement podríem arribar a consensuar bastant àmpliament que una mínima qualitat de vida no s’assoleix fins que no existeix, en una societat donada, un nivell mínim de respecte als drets humans dels seus membres.
    En el terreny internacional existeix una certa tradició, nascuda arran de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant, aprovada el 20-11-89, relativa a què aquests drets estan vinculats a tres principis, coneguts com les tres “Pes”: els dos grans conjunts de drets tradicionals reconeguts als infants (Provisió i Protecció), més els drets i llibertats civils reconeguts en la Convenció (Participació). Des d’una perspectiva de la qualitat de vida, s’ha apuntat que caldria afegir dues més: Prevenció i Promoció.

Ciutadans del futur
     Les dinàmiques de reconeixement dels drets dels infants, s’ha assenyalat que estan sotmeses a actituds que hem anomenat d’alt consens i baixa intensitat. Ningú no està en contra que fem el millor pels nostres infants, tots accepten que cal respectar els seus drets. Però poques vegades sembla que corri pressa actuar, no tenen prioritat en la pràctica. Són el nostre futur social, és a dir, són “ciutadans del futur”, i amb aquest argument tan convincent els sotmetem a una moratòria social i ens oblidem (persones i institucions) que ja són ciutadans del present, malgrat que no votin.
La participació social dels infants, en el sentit que cal tenir més en compte als infants en la vida interper-

Cal que la societat tingui més en compte els infants, promovent la seva participació i responsabilització socials

sonal i social, és un tema que ha començat a preocupar especialment en alguns espais europeus, entre els que destaca el Consell d’Europa, a partir d’una Conferència de Ministres responsables d’Afers Familiars celebrada l’any 1989. Una societat acceleradament canviant s’enfronta cada vegada més de pressa a situacions noves en què calen capacitats noves, entre les quals ha d’estar també la capacitat de dirimir nous dilemes ètics. És a dir, necessitem noves formes

Joan Morejón Cal tenir més en compte als infants en la vida interpersonal i social

d'educar en la responsabilitat. I això no és una qüestió que afecta només les famílies o les escoles. La responsabilitat, igual que la democràcia, la tolerància, la solidaritat, i tants d’altres valors, no s’aprenen rebent consells o lliçons des de la teoria, sinó sobretot podent-los exercir i experimentar en la pràctica. És per això que cal que tota la societat tingui més en compte els infants, bo i facilitant i promovent la seva participació i responsabilització socials.

Tendències oposades sobre la infància
     En aquest sentit s’ha assenyalat que les noves tecnologies de la informació i la comunicació ja estan creant situacions paradoxals en relació a aquestes representacions socials tradicionals sobre la infància.
     En l’actualitat a Europa es poden observar diverses tendències oposades en relació a les polítiques d’infància: unes ens obliguen a ser pessimistes, en el sentit que sembla que la infància i la prioritat dels deu drets no interessen al si d’unes polítiques només preocupades per l’economia i per a les que tot allò que ressona a social ha anat esdevenint tabú. En contrast, tenim alguns moviments que ens permetrien ser més optimistes, i, sobretot, tenim grans reptes de futur que caldria debatre àmpliament i afrontar proactivament.

En qualsevol cas, és urgent parlar més explícitament, i amb més deteniment i profunditat, de la infància i de la seva situació com a conjunt de població dins les nostres societats, i de les actuacions polítiques que pensen i s’adrecen als infants com a persones integrals i com a ciutadans del present. Cal superar el que alguns autors anomenen la invisibilitat estadística i social de la infància. L’infant no és sols un malalt pediàtric, un alumne, un usuari de serveis de protecció, un membre d’un centre d’esplai o d’un club esportiu. La persona de l’infant en la seva globalitat només pot ser reconeguda des de les instàncies públiques i des de les decisions polítiques, creant espais i actituds socials on estem obligats a considerar-los en la seva globalitat, i això significa desenvolupar polítiques integrals d’infància.

       Al mateix temps cal ser molt concrets en les actuacions que cal desenvolupar per promoure el benestar de la població infantil i la seva qualitat de vida, bo i pensant en la seva vida de cada dia, que sempre es desenvolupa al si d’una ciutat o poble. L’any 1992, batlles de tot el món es van reunir a Dakar i van adoptar la iniciativa Alcaldes Defensors dels Infants. Iniciativa que en una reunió posterior va aprovar l’anomenada Carta de Florència i que, més tard, ha tingut la seva projecció al propi estat espanyol amb la constitució de la xarxa d’alcaldes defensors dels infants i l’anomenat Manifiesto de Pamplona.

Crear ciutats amigables amb els infants
UNICEF, que havia auspiciat la iniciativa, recentment ha proposat anar una mica més enllà. Recollint una pintada d’un nen de carrer a la ciutat de Santos (Brasil) que preguntava quan la ciutat seria amigable amb ell, ha llençat com a repte l’eslògan Fem les ciutats amigables pels infants. El seu subdirector executiu va dir que estem convençuts que unes ciutats amigables amb els infants són ciutats amigables amb totes les persones.
Per entrar encara en més detall, el 1996 es van organitzar dos seminaris, un a Nova York i un altre a Istanbul, en la línia de construir la ciutat amigable pels infants. Al primer es va aprovar la Declaració sobre els Drets de l’Infant i l’Habitat.

Les persones, els serveis i les institucions han de treballar perquè els infants se sentin respectats a la societat

Al segon, que va reunir alcaldes, planificadors urbans i dirigents polítics, en el context dels debats sobre sostenibilitat urbana, es va aprovar el manifest Los niños y la ciudad. Una nueva visión de los niños y las familias urbanas: Estrategias y acciones para la transformación de las ciudades.
     El missatge de fons, òbviament, no consisteix sols en millorar els espais físics de la ciutat, per tal de fer-los més apropiats pels infants. Això és bàsic; però també cal que les persones, els serveis i les institucions estiguem pendents que la nostra ciutat sigui acollidora i atenta per a tots els nens i nenes, sigui quina sigui la seva edat i condició. Cal que visquin l’experiència que per a tots els adults ells i elles són considerats i respectats com a ciutadans d’igual categoria, no com a membres d’una subcategoria de ciutadans del demà.

Una responsabilitat conjunta
     Aquest plantejament apel·la, sens dubte, a canvis d’actituds de molts adults. Sovint se sobrecarrega de responsabilitats als professionals que estan en contacte habitual amb infants: A ells i elles cal que la ciutat els faciliti formació i suport adequat. Però, la responsabilitat ha de ser més àmplia: tots els adults convivim quotidianament amb els infants: ens els trobem a l’escala de casa, al metro, travessant el pas de vianants per davant nostre,..., i massa sovint els ignorem. Què estan aprenent de nosaltres quan exercim com a conductors de cotxe, com a viatgers al metro, com a veïns,...? Com reaccionem si entren a una oficina pública, si hem de pensar en ells en dissenyar una

Les noves tecnologies de la informació i la comunicació ja estan creant situacions paradoxals en relació a la representació social tradicional sobre la infància

plaça, si pugen a l’autobús esvalotats, si la seva mare ha de passar amb el cotxet per una acera massa estreta, si...? Reaccionem d’igual manera si això ens passa amb un ciutadà-adult?
     Una ciutat amigable amb els infants cal que faci evident que els té en compte. Ha de ser una ciutat capaç de dialogar amb els nens i nenes, d’adreçar-los missatges demanant la seva col·laboració, de crear espais on ells i elles se sentin protagonistes, d’emprendre iniciatives per a consultar la seva opinió, de generar recerca per saber més de les seves idees, de les seves aspiracions, del seu benestar i de la seva qualitat de vida. Una ciutat que realment els tingui presents i en tingui cura arreu i en tot moment.
     Ens calen ciutats amigables amb els infants, polítiques més amigables amb els infants, i, en fi, construir una societat més amigable amb tots els seus nens i nenes.

Ferran Casas
Director Institut de Recerca sobre Qualitat de Vida
Universitat de Girona