“S’ha
d’ensenyar a tancar la tele” Roser Capdevila
Són, probablement,
els personatges catalans més internacionals
del moment: tres bessones i una bruixa avorrida que
estan donant la volta al món, o si més
no a Europa, explicant les seves històries,
endinsant-se –acompanyades dels més petits
de les cases– en els
“Roser
Capdevila reinterpreta
els contes clàssics
i en fa una versió actualitzada”
contes clàssics, les grans obres de la literatura
universal i els personatges històrics. Però
els contes que explica Roser Capdevila, la seva creadora,
en cada llibre van més enllà de la simple
reproducció de la llegenda o la narració
coneguda. En fa una revisió actual, aportant
elements amb els quals els nens i nenes es puguin
sentir identificats. El príncep de la Ventafocs,
per exemple, està arruinat i té el castell
hipotecat, i en lloc de dur sabatetes negres lluents,
vesteix bambes Nike.
Recerca d’identificació
La recerca d’identificació
dels nens i nenes en les tres bessones. Aquest és,
segons l’autora, un dels motius de l’èxit
de la sèrie –i dels contes–: «Cadascú
es fa el seu ídol, i a un li agrada més
l’aventurera, que és la Teresa, a l’altre
l’Helena perquè és la que sempre
menja, va amb entrepans, xocolates i galetes, i hi
ha nenes a les quals els agrada molt l’Anna perquè
és molt romàntica».
Llibre
vs televisió
Si bé
Les bessones van néixer primer en paper –l’any
1982 va començar a treballar amb l’editorial
Planeta–, Roser Capdevila confirma aquella
sentència que tant se sent: «a tot
arreu, la tele té més força
que el llibre», però tot i admetre
que el gran èxit de Les Bessones li ha vingut
de la petita pantalla, també recorda que
sempre s’ha exportat juntament amb la versió
impresa i que, de fet, a Itàlia, per exemple
«fins i tot en els llibres de text obligatoris
han inclòs fragments de Les Bessones».
A més, hi
ha inclòs bones dosis d’humor, «perquè
si els nens no riuen ja...»; és l’autora
qui fa el comentari. I qui ha tret crueltat d’aquestes
velles històries conegudes: «al conte de
la Caputxeta, al final, el llop es menja a l’àvia,
a ella... els caçadors el maten... i nosaltres
l’hem fet vegetarià i una espècie
protegida que viu molt bé, va amb xandall fent
footing pel bosc..
no matem mai ningú. Fins i tot, al Romeu
i Julieta vam tenir feina amb el final, i fem
que s’adormen, que no es moren».
Als contes
de Les Tres Bessones, la realitat de les nenes
conviu amb la ficció de la bruixa avorrida:
«S’ha
de fer, perquè la vida real, els nens ja la veuen
cada dia, només als telenotícies ja en
tenen prou», comenta l’autora, qui
afegeix que incloure la bruixa a els històries
de Les Bessones els va permetre «entrar en el
món de la fantasia, de la màgia... i donar-li
un contingut més variat». I confessa: «pel
personatge de la bruixa em vaig inspirar en una mestra
que jo tenia de petita i no em deixava dibuixar».
Reivindica
el llibre i demana una mica de cap a l’hora
de deixar els nens davant la tele: «Ara m’estic
tirant pedres al meu terrat, però jo el primer
que ensenyaria als nens és a saber apagar
la tele, a anar a jugar a fora, a agafar un llibre...
perquè n’hi ha que fan tot això
amb la tele engegada, i la petita pantalla sempre
té preferència» però
...
Els
nens i nenes busquen
la identificació amb els personatges
de ‘Les Bessones’
...
reconeix que el problema principal és que els
grans tampoc saben tancar la tele. I posa un exemple
clar: «Fa molts anys a Dinamarca, vaig veure
com el presentador d’un programa infantil deia
als nens que, els que poguessin, apaguessin el televisor
i sortissin a jugar perquè, excepcionalment,
feia molt bon dia. Això, aquí, no ho
diu ningú».
De
0 a 18?
Més
Articles
